Ernest Lluch i Martín (21 de gener de 1937, Vilassar de Mar- 21 de novembre de 2000, Barcelona), malgrat que els seus diferents perfils (de resistent contra la dictadura de Franco, de publicista, d’economista, d’historiador, d’intel·lectual, de diputat al Congrés dels Diputats i de Ministre de Sanitat i Consum, més les moltes posicions i càrrecs que gaudí a diferents Universitats catalanes, valencianes, espanyoles i estrangeres -com la de Princeton-…) han fet que estigui molt present en la nostra nomenclatura urbana i que estigui en boca de tothom, segueix sent avui una personalitat per historiar i descobrir.

Lluch era una polèmica en vida, el seu recorregut vital no va ser pas lineal, tot el contrari, amb moltes arestes a estudiar en deteniment. Una d’aquestes arestes que més atenció pren aquest llibre és la política, que al cap i a la fi fou la que li donà més projecció a la cosa pública. I més encara si es té present la seva certa manera de fer política: «Fer política vol mans fermes que mantinguin i avancin tot el que és possible sense perills de retrocés, sense pensar en el <<què diran>>. Sempre m’ha impressionat la frase de Galileu Galilei a l’obra de Bertolt Brecht: <<millor mans brutes, que buides>>». Recordem també que un dia E. Lluch va dir que… «moltes vegades per a seguir engrandint la figura dels pròcers s’ha fet només el relat oficial, deixant enrere els seus obscurs moments».